NOVEL·LA: Canto jo i la muntanya balla - Irene Solà

Títol: Canto jo i la muntanya balla
Autora: Irene Solà
Any: 2019
Edició: Llibres Anagrama
Pàg.: 189

"Com qui es menja una nou,

com qui encén una brasa,

com Déu creant els animals i les plantes,

canto jo i la muntanya balla ." 

(pàg.71) 

Autora: Irene Solà (Malla, 1990) va guanyar el Premi Llibres Anagrama de Novel·la de 2019 amb Canto jo i la muntanya balla. Traduïda al castellà, l’eusquera i l’italià, apareixerà en una quinzena de llengües més, entre les quals l’anglès, el francès, el neerlandès i el turc. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i té un màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex. El seu poemari Bèstia (Galerada, 2012) va obtenir el Premi de Poesia Amadeu Oller. La seva primera novel·la, Els dics, va guanyar el Premi Documenta (L’Altra Editorial, 2018)  Els seus textos i obres s’han exposat i llegit al CCCB, la Whitechapel Gallery i el Jerwood Arts Centre (Londres), entre d’altres, i col·labora regularment a La Vanguardia. 

Sinòpsi: Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida. Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.. (Font: Ed Anagrama)

Comentari personal: Tot un univers, ple de planetes, llunes i fins i tot forats negres. Això es el que ens porta Irene Solà en aquest llibre. Sembla mentida que en tant poques pàgines ens mostri tant i de tantes maneres diferents, canviant de veu que ens guia, canviant d’estil, de lletres. En algun moment dona la sensació d’exercici estilístic, però estic desitjant veure quin es el següent pas literari de l’Irene. (* * *)

POESIA: Un hivern fascinant - Joan Margarit

Títol: Un hivern fascinant 

Autor: Joan Margarit  

Any: 2017

Edició: Proa - Ossa menor 

Pàg.:98

 

 

"Visc encara en un món familiar, 

malgrat que subtils canvis ja m'alerten: 

no tornarà a ser el meu.

No es tracta d'un infer: permet comprendre. 

L'oblit arriba, tranquil·litzador.

I torna, sermpre torna l'alegria." 

(pàg.9)

 

 

Autor: Joan Margarit (Sanaüja, 1938 - Sant Just Desvern 2021) arquitecte i catedràtic de Càlcul d'estructures de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona. La seva poesia està traduïda per ell mateix i publicada íntegrament en castellà. Traduïda també en la seva major part a l'anglès i a l'hebreu, i en llibres independents a l'alemany, el portuguès i el basc. Ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Poesía del Ministerio de Cultura i amb el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya. També ha estat distingit amb el Premio Cervantes i el premi Reina Sofia de poesia iberoamericana. La poesia de Joan Margarit és una poesia sense concessions, despullada i sincera fins al límit, vital, intensa i d'una gran subtilesa. És una poesia que s'acaba convertint en una presència constant i necessària a les vides dels seus lectors i lectores.   

Sinòpsi: Joan Margarit ofereix un llibre més lúcid i més clar que mai als seus lectors. El poeta se la torna a jugar sense por, sense concessions. Un hivern fascinant és una manera d’assumir el dolor, de celebrar la vida i d’estimar-la. (Ed. Proa)

Comentari personal: M'agrada que un dels primers llibres de l'any, si no el primer, sigui un llibre de poesia. I molts anys, aquest primer llibre era de Joan Margarit. Des que el vaig descobrir al 2005 amb el seu “Càlcul d’estructures” esperava el seu nou poemari cada 2-3 anys com un tresor. La solida edició de Proa, no feia més que ratificar que aquells poemes eren importants. La vellesa, Barcelona (i el turisme), l’escriptura, l’amor en fets de la vida quotidiana, la soledat, eren temes recurrents en aquests darrers temps. Eren poemaris però també diaris de la vida del poeta, incorporant vida a l’obra, el que encara dona més autenticitat als versos. En homenatge al poeta, intentaré recuperar periòdicament aquests últims poemaris, retrocedint en el temps des d’aquest últim “Un hivern fascinant”. Es sobrera la seva recomanació. Tots els seus llibres son imprescindibles.(* * * *)