LLIBRE: Abandonar-se a la passió - Hiromi Kawakami

Títol: Abandonar-se a la passió
Autora: Hiromi Kawakami
Any: 1999
Edició: Quaderns crema
Pàg.: 123

"Quan es comença a fer de dia, m'entristeixo - va dir en Mezaki" 

(pàg.19) 

Autora: Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958) va estu­diar Ciències naturals i va ser professora de Bio­logia fins que el 1994 aparegué la seva primera novel·la. Els seus llibres han estat guardonats amb els premis literaris més presti­giosos, que l’han convertida en una de les escriptores japoneses més llegides. Quaderns Crema ha publicat les seves novel·les El cel és blau, la terra blanca (2001), que va rebre el Premi Tanizaki, i Allò que brilla com el mar (2003). (Font: Ed Quaderns crema)

Sinòpsi: Totes les protagonistes d’aquest singular llibre de relats viuen històries d’amor. Tot i que del tot diferents, es diria que estan enllaçades, com si formessin part d’un conjunt, de vegades harmònic, de vegades no tan amable. Subtil, de finíssima i delicada factura, per moments amb mans de fada o amb un to que no esquiva quan cal l’obscuritat i l’esquinçament que tan sovint envolten els sentiments, Kawakami torna a indagar, amb veu singular, en l’amor i la passió.. (Font: Ed Quaderns crema)

Comentari personal:  Jo he trobat més dolor i patiment que no pas amor. Potser ja es això. Escrit amb delicadesa i podríem dir, molt a la japonesa, com en la majoria de llibres de relats, uns agraden més que d’altres. Jo em quedaria potser amb el que dona títol al llibre i dos més, “el cant de la tortuga” i “avidya”. Li hauré de donar una altra oportunitat a Kawakami. (* * *)

NOVEL·LA: Canto jo i la muntanya balla - Irene Solà

Títol: Canto jo i la muntanya balla
Autora: Irene Solà
Any: 2019
Edició: Llibres Anagrama
Pàg.: 189

"Com qui es menja una nou,

com qui encén una brasa,

com Déu creant els animals i les plantes,

canto jo i la muntanya balla ." 

(pàg.71) 

Autora: Irene Solà (Malla, 1990) va guanyar el Premi Llibres Anagrama de Novel·la de 2019 amb Canto jo i la muntanya balla. Traduïda al castellà, l’eusquera i l’italià, apareixerà en una quinzena de llengües més, entre les quals l’anglès, el francès, el neerlandès i el turc. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i té un màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex. El seu poemari Bèstia (Galerada, 2012) va obtenir el Premi de Poesia Amadeu Oller. La seva primera novel·la, Els dics, va guanyar el Premi Documenta (L’Altra Editorial, 2018)  Els seus textos i obres s’han exposat i llegit al CCCB, la Whitechapel Gallery i el Jerwood Arts Centre (Londres), entre d’altres, i col·labora regularment a La Vanguardia. 

Sinòpsi: Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida. Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.. (Font: Ed Anagrama)

Comentari personal: Tot un univers, ple de planetes, llunes i fins i tot forats negres. Això es el que ens porta Irene Solà en aquest llibre. Sembla mentida que en tant poques pàgines ens mostri tant i de tantes maneres diferents, canviant de veu que ens guia, canviant d’estil, de lletres. En algun moment dona la sensació d’exercici estilístic, però estic desitjant veure quin es el següent pas literari de l’Irene. (* * *)

POESIA: Un hivern fascinant - Joan Margarit

Títol: Un hivern fascinant 

Autor: Joan Margarit  

Any: 2017

Edició: Proa - Ossa menor 

Pàg.:98

 

 

"Visc encara en un món familiar, 

malgrat que subtils canvis ja m'alerten: 

no tornarà a ser el meu.

No es tracta d'un infer: permet comprendre. 

L'oblit arriba, tranquil·litzador.

I torna, sermpre torna l'alegria." 

(pàg.9)

 

 

Autor: Joan Margarit (Sanaüja, 1938 - Sant Just Desvern 2021) arquitecte i catedràtic de Càlcul d'estructures de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona. La seva poesia està traduïda per ell mateix i publicada íntegrament en castellà. Traduïda també en la seva major part a l'anglès i a l'hebreu, i en llibres independents a l'alemany, el portuguès i el basc. Ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Poesía del Ministerio de Cultura i amb el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya. També ha estat distingit amb el Premio Cervantes i el premi Reina Sofia de poesia iberoamericana. La poesia de Joan Margarit és una poesia sense concessions, despullada i sincera fins al límit, vital, intensa i d'una gran subtilesa. És una poesia que s'acaba convertint en una presència constant i necessària a les vides dels seus lectors i lectores.   

Sinòpsi: Joan Margarit ofereix un llibre més lúcid i més clar que mai als seus lectors. El poeta se la torna a jugar sense por, sense concessions. Un hivern fascinant és una manera d’assumir el dolor, de celebrar la vida i d’estimar-la. (Ed. Proa)

Comentari personal: M'agrada que un dels primers llibres de l'any, si no el primer, sigui un llibre de poesia. I molts anys, aquest primer llibre era de Joan Margarit. Des que el vaig descobrir al 2005 amb el seu “Càlcul d’estructures” esperava el seu nou poemari cada 2-3 anys com un tresor. La solida edició de Proa, no feia més que ratificar que aquells poemes eren importants. La vellesa, Barcelona (i el turisme), l’escriptura, l’amor en fets de la vida quotidiana, la soledat, eren temes recurrents en aquests darrers temps. Eren poemaris però també diaris de la vida del poeta, incorporant vida a l’obra, el que encara dona més autenticitat als versos. En homenatge al poeta, intentaré recuperar periòdicament aquests últims poemaris, retrocedint en el temps des d’aquest últim “Un hivern fascinant”. Es sobrera la seva recomanació. Tots els seus llibres son imprescindibles.(* * * *)

TEATRE: Mar i cel - Angel Guimerà

Títol de l'obra: Mar i cel
Autor : Àngel Guimerà
Teatre: Victòria (Barcelona)
Director: Joan Lluís Bozzo
Adaptació del text: Xavier Bru de Sala
Música i orquestració: Albert Guinovart
Direcció musical: Joan Vives
Repartiment: Carlos Gramaje, Ana San Martín, Pep Cruz, Xavi Lite, Júlia Jové.

Sinòpsi: un vaixell pirata morisc, capitanejat per Saïd, en el seu darrer abordatge a una nau cristiana, ha aconseguit capturar el virrei de València, que viatjava amb la seva família, a qui han fet presoners i per qui esperen aconseguir un bon rescat. El tracte de Saïd vers els presoners no és tan salvatge com solen fer els pirates, la qual cosa fa que Blanca, filla del virrei, acabi sentint quelcom per ell, malgrat que està plena de dubtes, car ella és cristiana i ell musulmà. (Font: Viquipèdia)

Comentari personal: la companyia de teatre Dagoll Dagom celebra els seus 40 anys d'existència amb la segona reposició d'un dels seus espectacles més aclamats: Mar i cel. Estrenat al 1988, aquest musical que adapta l'obra de teatre homònima d'Àngel Guimerà, ja va veure una primera reposició al 2004 coïncidint amb el 30è aniversari de la companyia. Mar i cel s'ha convertit en tota una institució dels escenaris i més 1.200.000 persones, des del 1988, s'han assegut a les butaques del teatre Victòria i han gaudit amb aquest vaixell pirata que domina l'escenari. Grans actors han passat pel seu repartiment, des dels originals Àngels Gonyalons, Carlos Gramaje, Joan Crosas o Pep Cruz, passant per l'Elena Gadel al 2004, fins els actuals protagonistes que son un mix d'aquell primer repartiment com el cas de Carlos Gramaje (a la funció que jo vaig veure) i Pep Cruz, amb una nova fornada encapçalada per Ana San Martín. Si no  heu gaudit d'aquest musical, val molt la pena; aneu-hi i disfruteu. (* * * *) 

"Les veles s'inflaran, el vent ens portarà

com un cavall desbocat per les ones"

CINEMA: Barcelona, nit d'hivern - Dani de la Orden

Títol: Barcelona, nit d'hivern

Any / Pais / Min / Ver. :
2015 / Espanya / 95' / Versió original

Director: Dani de la Orden

Repartiment: Asunción Balaguer, Montserrat Carulla, Vicky Luengo, Àlex Maruny, Miki Esparbé, Bárbara Santa-Cruz, Alberto San Juan, Alexandra Jimenez, Clara Segura, Berto Romero, Abel Folk, Fanny Gautier.

 

 

Sinòpsi:  A Barcelona, durant la màgica Nit de Reis, diversos personatges viuen històries d'amor romàntiques, esbojarrades i en ocasions, agredolces. El Rei Melcior sembla haver perdut el cap quan al mig de la cavalcada de reis, salta de la seva carrossa per empaitar una noia que va ser el seu primer amor. L'amistat entre l'Adrià i l'Àngel sembla indestructible fins que veuen que están intentant lligar amb la mateixa noia, la Silvia, una repartidora de menjar a domicili. Mentrés, l'Òscar, un jove romàntic al que li han trencat mil vegades el cor, decideix comportar-se com un "fucker" i passar de l'amor. Per contra, Carme, una adorable iaia de 81 anys, s'arma de valor per revelar a la seva familia, que està enamorada i manté una relació sentimental amb la seva millor amiga. Per la seva banda, la Laura i el Carles, ja són pares, però continuen sense saber com afrontar la nova situació i decideixen separar-se. A l'última història, una jove francesa viatja a Barcelona cercant en Jaume, un vell de 90 anys, per parlar-li de la seva àvia Cécile. Llavors, ell recordarà la seva trista història d'amor entre tots dos, quan la guerra els va separar per sempre. (FILMAFFINITY)

Comentari personal: Fa uns dies vaig assistir a la preestrena d'aquesta pel·lícula a Tarragona, i ara que l'estrenen oficialment, crec que es bon moment per dir el què. Després de l'èxit de "Barcelona, nit d'estiu" Dani de la Orden es llença de nou als carrers de la ciutat comtal per desenvolupar sis noves històries. En algunes, recuperem personatges d'aquella primera pel·licula, com la parella Laura i Carles (Santa-Cruz i Esparbé), o en Jordi (Monner) ara en un sopar familiar molt peculiar. Son precisament aquestes històries les que millor funcionen, juntament amb la de l'Òscar i l'Olga (Maruny i Luengo). Per altra banda les històries de Melcior (San Juan) i la jove francesa (Gautier) són les més fluixes. Com acostuma a passar en les pel·lícules amb varies històries, el resultat acostuma a ser irregular, encara que en aquest cas, de la Orden, aconsegueix un conjunt força acceptable. I per aquestes dates, unes històries d'amor sempre venen de gust.(* * *) 

TEATRE: Terra baixa - Àngel Guimerà

Títol de l'obra: Terra baixa
Autor : Àngel Guimerà
Teatre: Borràs (Barcelona)
Director: Pau Miró
Repartiment: Lluís Homar

Sinòpsi: en Sebastià i la Marta festegen, però per pagar els deutes, Sebastià s'ha de casar amb una hereva de bona família. Com tothom s'imagina que la Marta festeja amb ell, cap hereva ho vol per marit. Per tapar aquesta situació, ell decideix casar a la Marta amb algú de fora. A través d'en Tomàs, que és l'únic que no sap res del muntatge, sap d'en Manelic, un pastor, a qui proposa en matrimoni a la Marta. (Font: Viquidèdia)

Comentari personal: amb una posada en escena gairebé minimalista i en Lluís Homar assumint tots els personatges de l'obra, aquest muntatge de "Terra baixa" segurament quedarà per sempre en les retines i en els cors dels espectadors que hem tingut la sort de veure-ho (al teatre Borràs ja només fins el proper diumenge 25 d'octubre). L'exercici d'interpretació d'en Lluís Homar és extraordinari, passant d'un personatge a un altre no amb els recursos fàcils de posar veus o canviar de vestuari sinó amb subtils canvis posturals i d'expressió. Ja des de bon començament et submergeixes en aquesta "terra baixa" i quedes atrapat fins al crit final.(* * * * *) 

NOVEL·LA: Mecanoscrit del segon origen - Manuel de Pedrolo

Títol: Mecanoscrit del segon origen
Autora: Manuel de Pedrolo
Any: 1974
Edició: Edicions 62 - Col. El cangur
Pàg.: 173

"I durant una colla de dies, van tornar a especular sovint com era que no s'haguessin salvat més persones." 

(pàg.190) 

Autor: Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, Segarra, 1918 - Barcelona 1990). Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, és un dels escriptors més destacats, i sens dubte el més prolífic i el més llegit de la literatura catalana del segle XX. Narrador, dramaturg, assagista, poeta o traductor, Pedrolo va conrear tots els gèneres literaris i va col·laborar regularment en la majoria de revistes catalanes de l'època. Com a traductor es va centrar en els autors francesos i nord-americans contemporanis i va dirigir també la col·lecció de novel·la negra"La cua de palla". La seva producció sobrepassa el centenar d'obres, amb reculls de contes com Crèdits humans (1956), obres dramàtiques com Homes i No (1957) o les novel·les Cendra per Martina (1952), Totes les bèsties de càrrega (1965) o Mecanoscrit del segon origen (1974) i amb el cicle novel·lístic Temps Obert, que engloba onze novel·les protagonitzades per Daniel Bastida. (Font: Edicions 62)

Sinòpsi:  Mecanoscrit del segon orígen és una novel·la composta de cinc capítols anomenats Quaderns i de tres pàgines finals, on el lector pot completar el veritable sentit de l'obra. Els protagonistes de l'obra, l'Alba i en Dídac, viuen un seguit d'aventures en un món pràcticament destruït. Són ells, els precursos de la civilització actual? (Font: Edicions 62)

Comentari personal: la recent estrena de la pel·lícula "Segon origen" (perfectament evitable com podeu llegir en el comentari que vaig publicar ahir mateix en aquest blog) ha fet que rellegeixi el llibre de Manuel de Pedrolo en el qual està basada. Recordo haver-lo llegit a secundària (no sabria dir en què curs) però sí recordo que em va agradar molt. Després de tot aquest temps puc afirmar que segueix sent un gran llibre. Pedrolo et porta per aquests quaderns mecanoscrits no sabem per qui, no sabem quan. Només sabem de les aventures de l'Alba i en Dídac per aquest món devastat en el qual han de sobreviure ells i en el qual son concients que carreguen amb la responsabilitat de ser els primers d'una nova civilització. Només puc dir que Pedrolo és un mestre.(* * * *)